Del 9 al 28 d’OCTUBRE de 2009
Durant tots aquests dies, he seguit anant a l’escola en el meu horari de 14’45h a 17h. La rutina de les sessions, més o menys sempre ha estat la mateixa. Inicialment, tots els nens/es d’educació Infantil es troben a l’aula de psicomotricitat que hi ha a l’entrada de l’escola, que és on els deixen els pares. Llavors, pugen a la classe i comença la rutina pròpia de cada curs.
Per tal que els infants que venen amb mi també treballin les rutines, tota aquesta activitat la fem junt amb el grup classe, però amb la meva atenció individualitzada per tal que vagin aprenen el que cal fer. El no comprendre el que els diu la mestra i a més, sobre coses per ells força desconegudes, fa que se’ls vegi totalment desorientats.
Un cop tenen la bata posada, la jaqueta penjada,..., fan l’Ulisses, un programa d’estimulació neuronal molt interessant. Llavors, és quan marxem a l’aula d’atenció a la diversitat a “fer feina”, com diuen ells.
Durant aquests dies, han arribat dos alumnes noves d’origen marroquí. Una va arribar fa una setmana del Marroc i l’altre és nascuda aquí però no parla ni entén res. Així doncs, ràpidament la meva tutora les inclou en el grup d’atenció a la diversitat, alhora que valorem necessari dóna’ls-hi una atenció més intensiva per tal d’avançar una mica més ràpid, si pot esser.
Durant aquests dies he disfrutat moltíssim. Els nens són molt receptius i tenen unes ganes d’aprendre increïbles, així que estar amb ells és súper gratificant. La majoria dels dies he estat sola amb ells, i això m’ha deixat implicar-me molt i poder decidir el ritme i el contingut de les sessions. Evidentment, la meva tutora està en tot moment alerta del que faig i és qui marca les directrius del que cal fer i per on avançar.
Cada un és un món i malgrat sembli que les seves dificultats són les mateixes i amb tots es fa el mateix, la realitat no és així. Si que seguim uns paràmetres i una base de treball comuna, però amb els dies he anat veien que els ritmes són diferents i malgrat crec que podrem assolir els objectius amb quasi tots, amb uns serà molt més fàcil que amb d’altres.
Per tal que els infants que venen amb mi també treballin les rutines, tota aquesta activitat la fem junt amb el grup classe, però amb la meva atenció individualitzada per tal que vagin aprenen el que cal fer. El no comprendre el que els diu la mestra i a més, sobre coses per ells força desconegudes, fa que se’ls vegi totalment desorientats.
Un cop tenen la bata posada, la jaqueta penjada,..., fan l’Ulisses, un programa d’estimulació neuronal molt interessant. Llavors, és quan marxem a l’aula d’atenció a la diversitat a “fer feina”, com diuen ells.
Durant aquests dies, han arribat dos alumnes noves d’origen marroquí. Una va arribar fa una setmana del Marroc i l’altre és nascuda aquí però no parla ni entén res. Així doncs, ràpidament la meva tutora les inclou en el grup d’atenció a la diversitat, alhora que valorem necessari dóna’ls-hi una atenció més intensiva per tal d’avançar una mica més ràpid, si pot esser.
Durant aquests dies he disfrutat moltíssim. Els nens són molt receptius i tenen unes ganes d’aprendre increïbles, així que estar amb ells és súper gratificant. La majoria dels dies he estat sola amb ells, i això m’ha deixat implicar-me molt i poder decidir el ritme i el contingut de les sessions. Evidentment, la meva tutora està en tot moment alerta del que faig i és qui marca les directrius del que cal fer i per on avançar.
Cada un és un món i malgrat sembli que les seves dificultats són les mateixes i amb tots es fa el mateix, la realitat no és així. Si que seguim uns paràmetres i una base de treball comuna, però amb els dies he anat veien que els ritmes són diferents i malgrat crec que podrem assolir els objectius amb quasi tots, amb uns serà molt més fàcil que amb d’altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada