INTERVENCIÓ EN PETITS GRUPS (3º PART)

Del 16 al 24 de NOVEMBRE de 2009

Ja fa 2 mesos que vinc a l’escola tres tardes a la setmana i la veritat és que m’hi sento molt bé. Tant l’equip de mestres, com l’equip d’atenció a la diversitat, com el personal no docents,... m’han acollit d’allò més bé.
Pels nens i nenes encara sóc una curiositat, doncs vaig i vinc i m’emporto companys “a parlar català” com diuen ells i tot plegat els té encuriosits però reconec que el fet d’haver estat uns dies amb tots ells a l’inici de curs i ara, compartir algunes estones d’esbarjo, m’ha facilitat molt la tasca, doncs em coneixen, em respecten i em reclamen com a qualsevol altre professional de l’escola. La sensació és molt satisfactòria i m’omple molt sentir-me valorada.
Hem treballat forces sessions amb cada alumne però encara queda molta feina per fer i la llàstima és que quan jo deixi de fer les pràctiques, no es podrà seguir donant aquest servei, almenys, no amb el mateix nombre d’hores. La meva tutora hi dedica unes hores a Infantil i la mestra de suport també, però evidentment no són suficients per la tasca que cal seguir fent.
Manquen molts recursos a les escoles, doncs molts infants farien molt més amb l’ajuda adequada, però com que no es disposa del necessari, les seves dificultats guanyen la partida.
Aquesta última setmana he tingut dos infants menys, perquè han marxat de l’escola. La Dory ha marxat a Mauritània. No saben quan tornaran. La mare explica que el pare s’ha quedat sense feina i es millor que marxin amb la seva família. I l’altre és en Mohamed. El pare té una feina de temporada i ara fa vacances dos mesos, així que marxen al Marroc i llavors tornaran. En el cas d’en Mohamed, la seva mestra ha intentat convèncer els pares perquè esperessin uns dies més a marxar, perquè el nen està avançant molt ràpid i ara està al punt per deixar-se anar, però la família no ha volgut i la mestra diu que perdrà tot el que ha après.
La veritat és que m’ha sabut greu doncs dóna la sensació que l’esforç fet no serveix, però aquesta és la realitat dels centres i de les famílies i cal adaptar-s’hi. En tots dos casos, per tal que no perdin tant la cantarella del català, els he gravat un CD de cançons infantils i els he preparat una carpeta amb dibuixos per pintar i les lletres del seu nom. Tot plegat, per alguna cosa servirà....
El dia 21 em van deixar participar a l’entrevista amb la mare de la Niss. Hi havia la mediadora del Consell Comarcal per tal de fer la traducció i mediar entre cultures. M’ha sorprès molt el que ens ha explicat la mare, doncs diu que la nena a casa és igual que a l’escola, que no parla gaire, sempre està callada i és molt obedient. Diu que en àrab tampoc parla gaire, que sap dir els números i alguna paraula però no gaire res més. Segons la mare, això no ens ha de preocupar doncs no és cap problema. La mediadora ens aclareix que per a molta gent de la seva cultura, tenir una nena així no els fa qüestionar que pugui tenir alguna disminució, si no al contrari, que és una sort tenir una dona submisa i obedient i que no portarà problemes al futur marit.
La meva tutora intenta explicar que a l’escola ens preocupa molt la seva filla doncs pensem que pot tenir algun problema psíquic i que cal estudiar-la. La mare segueix manifestant que no passa res i que la nena està bé, però finalment accepta que si cal derivar-la a algun servei especialitzat per què la valorin diu que ho farà.
Això és el que s’anomena un xoc entre cultures? Pel que per uns és bo pels altres no ho és gens. Caldrà veure qui té raó.